El Camí de Ronda. Recuperació mediambiental

El Cap de Salou és una zona de gran interès geològic, i de fet és l'única declarada com a Espai d'interès geològic (EIG) entre el delta de l'Ebre i la Costa Brava. Pots informar-te sobre la geologia del Cap de Salou fent clic al següent enllaç:

Enllaç de mediambient

Bona part de les plantes existents al cap de Salou estan adaptades a les peculiars condicions climatològiques mediterrànies, que fan coincidir l’època de més calor amb la de menys pluja, imposant a les plantes dures situacions d’estrès hídric. Per això, les plantes s’hi ha adaptat morfològicament, generant fulles generalment molt petites (per reduir la superfície de transpiració), fulles sovint amb colors pàl·lids (blavosos, grisencs, blanquinosos) per reflectir al màxim la llum del sol i evitar que hi pugi molt la temperatura, fulles amb pèls (per captar la humitat de l’aire i la rosada) i sovint fulles dures i coriàcies, a vegades recobertes d’olis i essències, per reduir la pèrdua d’aigua per transpiració.

Una de les plantes més habituals a tocar del camí de ronda de Salou és Limonium gibertii, endèmica del litoral tarragoní entre el Delta de l’Ebre al sud i el Garraf al nord. Aquesta planta pren el seu nom del Dr. Agustí M. Gibert i Oliver (Tarragona, 1852-1928). El Dr. Gibert va exercir de metge durant set anys a la població de Vila-seca i es va dedicar a estudiar abastament el medi natural de tota aquesta àrea del Tarragonès. A ell li devem moltes de les primeres dades naturalístiques de la zona, descrivint el conjunt format pel cap de Salou i la platja i aiguamolls de la Pineda com un entorn de gran valor on hi habitaven espècies ara desaparegudes com el vell marí (Monachus monachus) o el sisó (Tetrax tetrax). Destaca la seva obra “Topografía Médica de Vilaseca de Solcina”, que contempla aspectes tant del medi físic com del medi natural, alhora que aporta una visió històrica i humana. L’obra va ser premiada amb la Medalla d’Or per la Reial Acadèmia de la Medicina de Barcelona l’any 1891 i es troba fortament influenciada per la concepció de les relacions entre l’home i l’entorn de l’hipocratisme, el qual afirmava que l’estat de salut de l’individu depèn en gran mesura d’alguns aspectes del medi físic.

Bona part de la costa immediata davant del cap de Salou està composat per fons sorrencs bastant uniformes, sense pràcticament accidents com afloraments rocosos. En algunes d’aquestes zones sorrenques es desenvolupen els prats de posidònia, però en moltes zones es tracta d’extensos sorrals submarins, ben il·luminats, sense pràcticament vegetació. Tot i que ho semblin, no són deserts. Són l’hàbitat habitual d’algunes espècies de peixos d’interès com la marbre (Lythognathus mormyrus), l’aurada (Sparus aurata), el llobarro (Dicentrarchus labrax), el moll ( Mullus barbatus), el verinós peix-aranya (Raja clavata) i alguns peixos plans con el llenguado (Solea vulgaris), acompanyats a vegades de sípies (Sepia officinallis). Tots aquests s’alimenten dels nombrosos invertebrats marins (cucs i mol·luscs) que aprofiten aquests fons tous per viure.

Als fons sorrencs dominants davant del cap de Salou es desenvolupen prats de posidònia (Posidonia oceanica) i altres fanerògames marines. No es tracten d’algues, sinó de plantes superiors, amb fulles semblants a les de les cebes. Aquests prats submarins, que s’estenen per tota la costa de Tarragona, creen uns hàbitats de gran valor, ja que apart de la seva gran productivitat, es converteixen en refugis per moltes espècies d’invertebrats i peixos i en àrees preferents de fresa. A més, protegeixen el fons marí de l’erosió dels temporals i les seves restes, dipositades a les platges, també ajuden a evitar la pèrdua de sorra per l’onatge. Per tots aquests motius, els prats de posidònia estan protegits per la Unió Europea com hàbitats d’interès comunitari.

La savina litoral (Juniperus phoenicea subsp. lycia) és una conífera peculiar que té en el cap de Salou un dels pocs llocs on apareix a Catalunya. Es tracta d’un arbust arborescent, sovint amb creixements prostrats per situar-se en primera línia de mar, fulles semblants a les del xiprer i petits fruits marrons. Al cap de Salou apareix puntualment, sovint amb mates aïllades, als diferents espolons rocallosos. A Tarragona és molt abundant al popular Bosc de la Marquesa, i fins i tot dóna nom a una platja (la Savinosa). Els savinars litorals són molt més comuns a les Illes Balears i a les costes meridionals de la Península, i el fet de que en tinguem petites mostres al cap de Salou és un element més que li proporciona molt valor de biodiversitat.

Els penya-segats marins són un hàbitat molt peculiar que, històricament, han servit com a punt de nidificació i refugi de moltes espècies d’aus. El cap de Salou, a causa del seu alt grau de transformació, així com la contínua accessibilitat d’embarcacions i persones a tots els seus racons, ja no conserva condicions adequades per la nidificació d’espècies que hi existien abans, com el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis), l’àguila pescadora (Pandion haliaetus) i el falcó pelegrí (Falco peregrinus). Actualment, existeix alguna colònia de falciot pàl·lid (Apus pallidus), xixella (Columba oenas) i es pot observar, a l’hivern, com el blauet (Alcedo atthis) s’hi recolza per pescar a les aigües tranquil·les de les cales, o el corb marí gros (Phalacrocorax carbo) hi descansa. El cap també és un punt habitual d’aturada per petits  fringíl·lids migrants, sobretot quan hi ha temporal.

El cap de Salou, com accident orogràfic que penetra dins la plataforma continental, és una bona talaia per observar aus marines. Si bé la nostra mar no és especialment rica en aquest grup, se n’hi poden observar diverses espècies. Entre les més habituals, les gavines: les més grans, el gavià fosc (Larus fuscus) i el gavià argentat (Larus michaelis), especialment a l’hivern. Molt activa és la gavina corsa (Larus audouinii), endèmica de la Mediterrània, i les gavines riallera (Croicocephalurs ridibundus) i capnegra (Larus melanocephalus). Acompanyant les gavines, és freqüent observar diverses espècies de xatracs, estilitzats ocells amb ales primes i llargues i cues forcades, que recorden les orenetes (d’aquí que popularment s’hagin anomenat orenetes de mar). Destaquen el xatrac comú (Sterna hirundo), el xatrac becllarg (Sterna sandvicensis), i el xatrac menut (Sterna albifrons). Totes aquestes espècies són força cridaneres i pesquen llançant-se espectacularment en picat cap a l’aigua.

Un dels ocells hivernants més grans i espectaculars és el mascarell (Morus bassanus), que es pot observar fent picats a l’aigua. Els paràsits, més escassos  (Stercorarius skua i S. parasiticus), assetgen a les altres aus marines fins a robar-los el menjar. També a vegades s’observen grups d’aus que planegen a pocs centímetres de les onades: a l’estiu la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea), i, durant tot l’any, la més petita i fosca baldriga balear (Puffinus mauretanicus), molt escassa i també protegida.

Tot i que el fons marí davant el cap de Salou és bàsicament homogeni i format per extensos sorrals amb clapes amb prats de posidònia (Posidonia oceanica), destaca l’aïllada roca de la Mola dels Aires, davant la platja del Cranc. Segurament és la resta d’un bloc d’erosió del penya-segat del cap de Salou que ha suportat l’efecte dels temporals. És una roca d’uns 10 metres de diàmetre que ascendeix bruscament des dels 6 metres de profunditat fins als 0,7 metres de profunditat (per tant força visible des de la superfície) i amb perfils molt verticals, essent un punt de perill per les embarcacions i alhora un refugi de biodiversitat d’espècies pròpies dels rocams submergits, aïllat enmig dels sorrals.

Una de les aficions habituals dels passeigs a les platges i cales és la recollida de petxines. Els fons sorrencs davant del cap de Salou hostatgen una sèrie d’espècies de bivalbs, les petxines de les quals arriben a la vora de mar. Destaquen com a més abundants les rossellones (Chamelea gallina) i les tellines o tallerines (Donax trunculus, D. semistriatus), exemplars vius de les quals és fàcil trobar a molt poca profunditat enterrades a la sorra. Altres espècies com Spisula subtruncata, Mactra stultorium, Acanthocardia tuberulata, Glycimeris insubria, Chlamys varia, Tellina planata, Scrobicularia plana i Ensis ensis poden també ser trobades. Algunes d’aquestes petxines estan foradades; es tracta de l’efecte de predadors naturals com el cargol marí Natica hebraea, que foraden les closques per alimentar-se de la carn dels mol·luscs.

Des del punt de trencada de les ones a la línia de costa fins el fons sorrenc subjacent, hi ha diversos perfils rocosos que atenyen poca profunditat on se situen les anomenades comunitats bentòniques, estructurades en relació a la quantitat de llum que hi arriba. A la zona supralitoral, on només arriba l’aigua esporàdicament, es caracteritza per ser un medi difícil de colonitzar, tant per organismes marins com terrestres, per causa de les variacions en la presència d’aigua, i de les oscil3lacions de temperatura i salinitat. Aquí els organismes millor adaptats són els líquens com Verrucaria symbalana, així com petites cargolines de color negre (Littorina neritoides) i sovint hi veiem córrer un petit isòpode, anomenat pastereta (Ligia italica). A la zona en contacte continu amb les onades, l’element clau que determina les espècies són la resistència a la dessecació. L’espècie indicadora és un cirrípede conegut com gla de mar (Cthamatus stellatus), hi ha apareixen també mol·luscs gasteròpodes com els barrerets (Patella rustica) i els especials quitons (Chitton olivaceus).