Fills il·lustres i adoptius
El títol de fill predilecte o adoptiu s'atorga a persones nascudes a Salou que han contret mèrits excepcionals per la seva tasca continuada a favor dels interessos de la població salouenca. D'entre aquests, els que han traspassat i que pels seus mèrits, palesos en la història de Salou han estat creditors d'aquesta distinció, formen part de l'arxiu de salouencs il·lustres.
Ramon Muntanyola i Llorach
Ramon Muntanyola i Llorach fou un religiós i poeta català que va ser nomenat Mestre en Gai Saber el 1973. Va estudiar al col·legi que les Germanes Carmelites de la Caritat a l'Espluga de Francolí fins al 1926 i després a l'escola pública fins al 1927. 
El febrer del 1960 el cardenal De Arriba y Castro va nomenar mossèn Ramon ecònom de Salou. Els tretze anys de Salou van ser molt fecunds. No va disposar de molt de temps perquè el ministeri parroquial, especialment a l'estiu, l'absorbia. A més, van ser els anys del creixement de Salou amb l'expansió del turisme. Ell mateix va haver d'emprendre decisions importants com l'eixamplament de l'església de Santa Maria del Mar. A més, va haver d'enginyar-se-les per trobar preveres col·laboradors que poguessin celebrar l'eucaristia en les principals llengües turístiques a fi de satisfer les necessitats espirituals dels visitants. També, a resultes del creixement d'habitants, es va aguditzar a Salou el problema de la manca d'habitatges i és aquí quan el sacerdot va posar en marxa l'entitat benèfico-constructora Santa Maria del Mar, que va construir 47 habitatges al municipi. Durant els seus anys de vida, mossèn Ramon va treballar molt per Salou i la seva millora.
Ramon Muntanyola va rebre el títol de Fill adoptiu de Salou el 12 de setembre del 1998.
José Antonio Gallego González
José Antonio Gallego González fou la figura clau de la independència de Salou. Va néixer a Guadalajara, l'1 d'agost del 1931. Va cursà per lliure, amb 
un expedient acadèmic brillant, la Llicenciatura i el Doctorat en Dret per la Universitat Complutense de Madrid, compaginant els seus estudis amb diversos treballs. Fou professor adscrit al Departament de Dret Processal de la Facultat de Dret de la Universitat Complutense de Madrid des del 1959, simultàniament també portava a terme la docència en el Centre d'Educació Universitari San Pablo de Madrid i el Col·legi Universitari "Domingo de Soto" de Segovia.
Des de que en el any 1959 es col·legiara en l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid, també va exercir oficialment en els de Barcelona, Sevilla i Alacant, en totes les arrels del Dret.
A partir dels anys setanta es dedicà, gairebé exclusivament, a tots els temes relacionats amb la defensa dels drets humans, la llibertat dels pobles i, més concretament, a aconseguir la segregació i creació de nous municipis. Entre ells es troba Salou. A Salou la figura de l'advocat José Antonio Gallego fou clau per a la independència del municipi. Va ser molt important per a la segregació de Salou, degut a la seva aportació d'altres expedients de segregacions, va utilitzar els seus contactes i va dirigir tot el procés judicial fins a aconseguir el pas tan esperat per a la localitat. Posteriorment a això, va fundar el seu propi bufet d'advocats.
José Antonio Gallego González fou nomenat Fill adoptiu de Salou el 29 d'octubre del 2003.
Manuel Albinyana
Albinyana va ser distingit per acord de govern el 27 d'octubre de 2006 com a fill adoptiu del municipi per la seva tenacitat i la seva constant i reiterada tasca a favor dels interessos de Salou, i per la seva lleialtat a la causa d'un Salou Lliure; causa per la qual va donar una part important de la seva vida fins aconseguir la independència del municipi. Va ser un dels principals artífexs de la segregació de Salou, per la qual sempre va lluitar i a la qual en tot moment li va ser fidel fins i tot quan Convergència, que havia promogut el moviment, s’hi va girar en contra. Manuel Albinyana Abelló va néixer a Reus el 19 d’agost del 1921. 
La seva vinculació amb Salou va començar quan era un infant, tot acompanyant el seu pare en els seus viatges de caràcter professional. Després d’una llarga i feixuga etapa en la qual va formar part del cos de policia de la Guàrdia d’Assalt de la II República, d’anys de patiment en camps de concentració francesos i alemanys, va poder tornar a l’estat espanyol el 1942. Reintegrat a la vida civil, va iniciar la seva vida professional en el sector de l’hostaleria, primer a la capital del Baix Camp i després a Salou, on va crear i regentar durant molts anys la cafeteria-restaurant Mistral o el Bogart (escenaris de multituds de reunions clandestines de la segregació).
Situat sempre en la primera fila reivindicativa d’un Salou lliure, va actuar primer a través del Sindicat d’lniciatives i Turisme, de l’Associació de Veïns Salauris i des de la seva militància política en el comitè local de Convergència Democràtica de Catalunya (formació de la qual s’acabaria donant de baixa a mitjans dels anys vuitanta decebut pel doble joc que practicava amb la segregació). Va ser soci fundador de l’Associació de Ciutadans Pro-segregació de Salou (1980) i després de l’Associació d’Amics de la Segregació (1987). El 1989 forma part de la Coordinadora Poble de Salou, entitat que es forma amb la finalitat de “promoure la constitució del municipi de Salou, en compliment de la sentència del Tribunal Suprem”.
Gràcies al seu treball en el sector de la restauració, va tenir una exitosa i dilatada trajectòria professional dins d'aquest sector, motiu pel qual va rebre no poques distincions i mencions com a pioner dins el món de la gastronomia i el turisme de Salou.
Difícilment es pot quantificar el temps que Manuel Albinyana ha dedicat a la causa segregacionista i els esforços humans i econòmics que va esmerçar fins a assolir fer realitat el seu somni: viure en el seu Salou lliure llargament desitjat”.
Esteve Blasi Ferran
Esteve Blasi Ferran va néixer el dia 10 de desembre de 1926 a Salou, al domicili familiar al carrer Barcelona núm. 13. Als 27 anys es casa amb Carmina a l'Església de Santa Maria Del Mar de Salou i als 2 anys neix la seva filla Teresa i 3 anys després el Javier. En morir la seva mare a l'any 1955, conjuntament amb els seus germans Teresa i Ramon, es fa càrrec del negoci i l’amplia obrint durant la temporada d'estiu, una botiga de queviures al càmping Salou i poc després una de nova al Càmping Platja Llarga. Mentrestant, Carmina col·laborava amb el seu pare en el lloguer de pisos dedicats al turisme. Són els primers anys d’expansió turística. Al mateix temps, amb el seu germà Ramon i el seu cunyat Félix, posa en marxa un negoci de transports d'àrids per a la construcció amb diversos camions, maquinària i una pedrera situada en una finca comprada el 1942, a la partida de Barenys i on després se situaria el Càmping Sangulí.
L'any 1972 els germans Blasi obren el Càmping Sangulí, un petit càmping de 2 hectàrees, amb 260 places d'acampada i 20 treballadors. El 1975, després d'haver format part de la Junta Sindicat d'Iniciatives i Turisme, és nomenat regidor de l'Ajuntament de Vila-seca de Solcina presidit per l'Alcalde Josep Malapeira, en representació de Salou. Són els últims mesos de la dictadura i de l'inici de la transició. Esteve Blasi deixa la seva activitat política. El 1978 els germans Blasi, amb les seves famílies ja consolidades i amb fills, decideixen distribuir el negoci familiar i Esteve es fa càrrec del Càmping Sanguli.
A l’any 1979, com a resultat de les primeres eleccions municipals democràtiques, és elegit en representació de centristes de Catalunya (UCD) i és membre de l'Ajuntament presidit per l'alcalde Joan Clavé Morell del partit socialista. El 16 d’abril de 1981 signa amb tota la seva família i gairebé 2000 persones l'expedient per al procés de segregació de Salou i poques setmanes després, amb Esteve Ferran i Floresta Duran, s'aparten del vot de tot el consistori de Vila-seca contrari a la Segregació. Deixa la seva participació en l'activitat municipal l'any 1983. A partir d'aquest moment Esteve i Carmina fan una aposta definitiva per l'activitat turística i de càmping, a la qual molt aviat s'unirà seu fill Javier, i dediquen tot el seu esforç, coneixements i beneficis a la idea d'oferir a Salou un lloc per a les vacances i el turisme, cada vegada de més qualitat.
El 5 de desembre de 1988 el President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Jordi Pujol, concedeix al càmping Sangulí el Diploma Turístic de Catalunya. Després de ser nomenat jutge de pau, ha de renunciar perquè el 27 de gener de 1990 passa a formar part de la Junta Gestora presidida per Esteve Ferran. Durant aquest període porta a terme una important activitat en la consolidació de la independència municipal de Salou i en relació a la determinació dels seus límits, amb la participació molt directa en el procés de reivindicació i de negociació.
A finals de 1991, amb la convocatòria de les primeres eleccions del municipi de Salou deixa de nou la política activa i es dedica de ple al negoci, de manera que a l'any 1992 es concreta un salt qualitatiu molt important en les instal·lacions del Càmping Sangulí, amb l'ampliació de la seva capacitat, la inauguració de piscines, bars, supermercat i fins i tot un equipament pioner en aquest sector com era l'amfiteatre amb capacitat per a 2.000 persones, que permetia oferir tot tipus d’espectacles. Va assistir a la seva inauguració el Conseller de Comerç, Consum i Turisme el Sr. Lluís Alegre. Amb el suport de la família, manté constant la seva aposta per Salou i per una oferta de qualitat que es veu premiada i reconeguda reiteradament tant a Catalunya i Espanya com a Europa, la qual cosa, el porta a inaugurar un nou càmping amb la categoria de luxe en la veïna població de Cambrils.
En acabar aquesta etapa ja estem parlant d'un negoci turístic que acull cada estiu a més de 2.000 famílies, i que ocupa una superfície de 45 hectàrees i que dóna feina a gairebé 500 treballadors en la temporada alta.
El març de 2004 mor la seva esposa Carmina, i no abandona ni per un moment el seu impuls de continuar endavant el seu amor per Salou, d’on cada vegada li costa més sortir. Posa la seva voluntat i el seu esforç a acompanyar el seu fill Javier en la tasca de seguir treballant per una idea i pel futur del seu poble, que sempre l’han guiat i en el què sempre ha cregut. L’any 2012, també es va obrir el complex esportiu futbol Salou en un intent de diversificar el negoci.
Esteve Blasi i Ferran va rebre el títol de Fill predilecte de la ciutat de Salou l'octubre de 2009, també va rebre la medalla al Treball President Macià l’any 2012 de mans del president de la Generalitat, Artur Mas, una distinció que concedeix el departament d’Empresa i Ocupació en reconeixement a la seva trajectòria reiterada i eficaç a favor del municipi de Salou.
Julio Vilaplana Verdú
La família Vilaplana, de gran tradició i vocació gelatera, arriba a Salou un dia del mes de febrer de 1957, amb la intenció d’obrir un establiment i trobar en aquesta localitat una oportunitat on poder desenvolupar la seva feina. Des de llavors, la seva personalitat inquieta i observadora, la seva capacitat d’iniciativa i el seu tarannà sociable i carismàtic, sempre preocupat pels reptes col·lectius, han multiplicat els seus vincles amb la ciutat en múltiples dimensions.
Des de mitjans dels anys 60 fins a l’actualitat, Julio Vilaplana Verdú, juntament amb la seva esposa Amàlia Montero i els seus fills Julio, Maite i Raquel, amplia i dóna un gran impuls al negoci familiar, obrint nous establiments i una torroneria artesanal. Les famoses i reconegudes gelateries “La Ibense” queden estretament vinculades a Salou. Aquesta empresa era reconeguda “com empresa exemplar i de reconegut prestigi per la seva producció artesanal, que passa a formar part destacada del teixit econòmic i comercial salouenc “.
Com empresari va ser distingit amb el diploma al Mèrit Turístic atorgat per la Generalitat de Catalunya l’any 1986 i va rebre el premi local a l’“Artesà número 1”, concedit per la Discoteca Bye-Bye, l’any 1985. També va ocupar el càrrec de president de l’empresa Helados Alacant, des del 1982 fins al 2007, destacant per la seva capacitat innovadora i per l’atenció que sempre va dispensar als treballadors.
En l'àmbit polític Juli Vilaplana va destacar “com activista compromès i home fort de l’ideari del moviment segregacionista, va estar des del primer moment compartint la primera línia amb un grup de ciutadans que reivindicaven un “Salou lliure”, amb l’objectiu d’assolir l’autonomia municipal de Salou”. En aquest sentit, va ser “soci fundador i membre de la Junta de l’Associació de Ciutadans Pro-Segregació de Salou, l’any 1980; entitat promotora de l’expedient; a més d'un dels impulsors i dinamitzadors de la recollida de signatures per donar suport a la petició de l’expedient jurídic de tirar endavant el procés de Segregació”. També, segons el document justificatiu- “va ser membre fundador i vicepresident de l’Associació d’Amics de la Segregació, l’any 1987. Entitat que prendria el relleu de la promotora de l’expedient, i també va ser el dinamitzador indiscutible de l’argumentari segregacionista en l’àmbit social, polític i mediàtic”. Per una altra banda, fou membre fundador de la Coordinadora Poble de Salou, el novembre de 1989, amb l’objectiu de defensar els interessos i vetllar pel compliment estricte de la sentència del Tribunal Suprem de 30 d’octubre de 1989, que ordenava a la Generalitat la creació del nou municipi de Salou”. Vilaplana va ser soci fundador i líder de la formació política independent “Fòrum Salou” constituïda el 1990, que agrupava una part dels històrics de la Segregació que no volien enquadrar-se en els partits polítics tradicionals, davant la proximitat de les primeres eleccions municipals de 1991. “Aquest compromís amb Salou i el seu futur, que sempre va demostrar, es materialitza encapçalant la candidatura de coalició PSC-PSOE-Fòrum Salou, que va concórrer a les primeres eleccions municipals salouenques el juny de l’any 1991. És escollit regidor de la primera Corporació electe de Salou, i nomenat conseller comarcal del Tarragonès pel Partit dels Socialistes de Catalunya; encara que el 1993 deixa la política activa renunciant a l’acta de regidor per passar a dedicar-se més de ple al negoci familiar”.
Ja en l'àmbit social i associatiu i amb el propòsit de commemorar i retre record al moviment segregacionista i al procés d’independència municipal de Salou, va impulsar i presidir l’Associació d’Amics del 30 d’Octubre, des de l’any 2006 fins al 2015, rellevant al també líder segregacionista Manel Albinyana. Els seus pensaments i la seva estimació per Salou els va canalitzar a través d’articles i narracions literàries en publicacions locals com el Faro de Salou i La Vila; havent publicat més de cent articles d’històries i cròniques referents a Salou. També la seva vessant artística la desenvolupa en el grup teatral UNAE de Tortosa, amb el qual va actuar múltiples vegades a Salou, sempre en favor d’actes benèfics en benefici de l’associació AFAS. Més endavant també formarà part de la companyia “Amics del Botànic” amb els quals seguirà la seva passió teatral. Home implicat amb l’associacionisme salouenc, va ser membre fundador del Casal de Salou (associació cívica i recreativa); soci i membre de la junta de la Unió Esportiva Salou; membre de la junta directiva i vice-president del Club Tennis Salou; membre fundador del Club Rotary Salou el 1995 i president entre l’any 2009 i 2010; i membre de la Junta de l’Associació de Familiars i Amics de l’Alzheimer.
Per la seva capacitat emprenedora i la seva implicació en el món del comerç i del turisme salouenc, va ser durant diverses èpoques membre del Sindicat d’Iniciatives i Turisme (SIT), i membre del Patronat Municipal de Turisme de Salou.
Juli Vilaplana fou nomenat fill adoptiu a títol pòstum el 28 d’octubre del 2015.
